Fa més de 8000 anys, a l’altre banda del món, entre els països de Mèxic i Guatemala, hi havia un poblat anomenat COAXCATLAN. En aquest poble hi vivia una gent molt i molt gandula, una gent que no tenien ganes mai de fer res, eren tant ganduls que fins i tot els hi feia mandra aixecar-se per anar a jugar amb els amics.

Com que tots eren tant mandrosos, cada dia hi havia baralles per veure a qui li tocava anar a buscar el menjar, ningú volia cansar-se més del compte. Així que cada dia que passava, estaven més flacs i ja no hi havia cap home que tingués una mica de força ni per anar a caçar ni a buscar fruita. Aquell poblat estava condemnat a desaparèixer, o algú trobava una solució o acabarien morint tots de gana.

Un bon dia, al despertar-se, es van adonar que un ocell que ja coneixien havia deixat una llavor de color marró i grossa com un ou de gallina, estranyats s’hi van acostar mentre l’ocell ja estava arrencant el vol, al veure que era un pinyol, van decidir plantar-lo enmig del poble, així podrien veure de seguida si hi sortia alguna cosa. I efectivament, al cap de dos dies ja treia el nas un petit arbret, la gent estava molt impacient, no sabien que carai seria aquest arbre i si els ajudaria a no morir de gana.  

Després d’unes setmana i com cada dia, els habitant sortien a veure l’arbre, i quina va ser la sorpresa al veure que l’arbre havia fet un fruit, un fruit semblant a una pera, de color verd focs i una mica arrugada. Molt nerviosos la varen obrir i se la van partir com a bons amics. De sobte, la gent es va anar aixecant del terra com si tinguessin ales als peus, la mandra els estava desapareixent i cada cop tenien més ganes de fer coses.

Però ara tenien un altre problema, l’arbre no parava de créixer i ells eren molt petits, molt aviat no arribarien a recollir els fruits. Però tot i que ara ja sabien que aquesta fruita feia treure la mandra, el que no sabien encara és que també els faria créixer molt, així que mentre l’arbre es feia gran, ells també creixien al seu costat.

Al poble es va decidir donar nom a l’arbre tant fantàstic que tenien, i per agrair-li a aquell ocell que els hagués retornat la vida al poble li van posar el seu nom, l’ocell es deia alvocat.

Així que a partir d’ara, si algun dia teniu mandra o us marxen les ganes de fer coses, ja sabeu quina fruita heu de menjar . L’ALVOCAT.

Cliqueu aqui per veure la recepta del Guacamole ...