Aquest és un conte on s'explica com un pescador de Sant Feliu de Guíxols va emprendre l'aventura d'anar a pescar als mars del nord, i va portar a casa nostra el bacallà...

Quan al segle XIII la resta d’Europa es feia una pesca diària a les costes més properes, els bascs anaven a pescar balenes a les costes de Terranova, a Canadà.

A Sant Feliu de Guíxols hi havia un pescador que li deien el Peixopalo. El Peixopalo ja estava cansat de pescar només peixets petitons amb el seu vaixell, així que un dia va decidir que s’aniria als mars del nord a pescar balenes.

Va acomiadar-se de la seva esposa i va carregar d’aliments el vaixell per passar uns quants mesos fora.

En Peixopalo va aconseguir travessar tempestes i onades gegants pensant sempre en la quantitat de diners que guanyaria si pescava una balena.

Quan va arribar al mar del nord es va trobar amb els vikings que també pescaven balenes. Però n’hi havia tantes que fins hi tot a en Peixopalo no li va ser difícil pescar-ne una. El problema va venir després, doncs al tornar cap a casa seva i deixar enrere els mars del nord, la balena va començar a podrir-se i ho va haver de llençar tot per la borda. Així que va decidir canviar el rumb del vaixell i tornar cap als mars del nord, amb la idea d’esmicolar un iceberg i així cobrir la balena amb gel perquè no es podrís i portar-la a Sant Feliu de Guíxols.

Ho va tornar a provar, però tornant cap a casa seva, un sol lluent va aconseguir desfer el gel i per tant la balena se li va tornar a fer malbé. Feia una pudor espantosa!

Però el Peixopalo no es va rendir i va tornar a recular rumb cap als mars del nord. Els vikings al tornar-lo a veure li van preguntar que carai havia passat i els hi va explicar tot i quines eren les seves intencions.  Els Vikings li van aconsellar que pesqués un altre peix, el bacallà, un peix propi de mars freds, que ja havia estat descobert, i era apreciat, degut a la seva capacitat de conservació. Era l’únic peix que permetia una correcta salaó i perfecta conservació sense podrir-se durant llargs períodes. Assecar el peix al vaixell, amb la humitat del mar, no era possible, però el vent del nord de Terranova oferia la possibilitat d’assecar el bacallà a terra ferma, i endur-se’l ja a punt per anar-lo consumint durant el llarg viatge, i vendre’l un cop a port.

Quan va arribar a Sant Feliu de Guíxols, va ser molt ben acollit per tots els ganxons que així es diuen la gent que viu en aquest poble i que van trobar en aquest producte assecat per la sal i el vent del nord, el mateix que els seus predecessors: una reserva alimentària per les travesses de les rutes del suro.

Així que moltes vegades al bacallà també se l’anomena peixopalo i ha esdevingut un peix tant apreciat que el seu preu supera al del peix fresc de costa!

Cliqueu aquí per veure la recepta de L'ESQUEIXADA DE BACALLÀ