Sabies què?

A la sàlvia se li atribueixen moltes virtuts; el seu nom prové del llatí “salvere” que significa salvar, perquè es considerava que algunes espècies tenien un gran valor terapèutic.

Els grecs la feien servir per curar úlceres, la tisis i les mossegades de serp. Els romans la consideraven una herba sagrada i la recollien amb tota una cerimònia: feien servir un ganivet especial que no fos de ferro, doncs la sàlvia reacciona amb les sals del ferro. A més el recol·lector de sàlvia havia de portar la roba ben neta, els peus nets i fer un sacrifici de menjar abans d’iniciar la cerimònia. Es considerava que la sàlvia tenia efectes beneficiosos pel cervell, els sentits i la memòria. També la usaven en aquell temps per netejar-se les dents i la boca.

Hi ha moltes històries que expliquen per que és tant valorada a la Xina: en el segle XVII els mercaders holandesos van observar que els xinesos canviaven tres cofres de te per un de fulles de sàlvia.

D’espècies de sàlvia s’en poden trobar per tot el món, existeixen més de 500 espècies diferents. De fet la salvia verbenaca acostuma a confondre’s molt sovint amb la salvia pratensis L.

La gent de camp utilitzava sobretot els fruits, per una cosa ben curiosa. Mentre llauraven i feien feines diverses del camp, sovint els hi entrava pols i palleta dins els ulls... Llavors agafaven una grana de sàlvia i se la posaven dins el llagrimall. Tancaven l’ull i al cap d’un minut ja tenien l’ull net i desinfectat!

Quan em van explicar això, vaig voler fer les meves investigacions i realment no anaven pas equivocats, doncs les llavors posseeixen molt de mucílag que en contacte amb aigua (la llàgrima) fa com una espècie de sabó antisèptic.

A la vinya també se n’havia plantada com a repel·lent de la papallona blanca i altres insectes.

I una dita molt popular diu que “si dels ratolins et vols salvar, sàlvia hauràs de plantar!”

Salvia verbenaca L.

Català:

Sàlvia silvestre, tàrrec, tàrrega, targa, tarró

Castellà:

Salvia de campo, verbenaca, gallocresta, hormino silvestre, maro negro, hierba de la cruz, balsamina, balsamilla, tárrago, hierba de los ojos, hierba motera, hierba de Santa Lucía, hierba del ciego

Descripció:

Aquest tipus de sàlvia acostuma a no so brepassar els dos pams d’alçada. Te les fulles en forma de roseta arran de terra, d’uns 4 cm de llarg i amb les vores dentades. Les fulles que creixen al llarg de la tija, són més petites i sense rabet. Totes les fulles són de color verd fosc, amb tacte de vellut i molt oloroses.

Les flors són de color blau intens disposades en verticils i amb la corol.la bilabiada, el llavi superior en forma de falç, protegeix els estams.

Hàbitat:

A la vora de camins i marges. En prats eixuts

Floració i collita:

A la vora de la costa, floreix molt aviat, en ple mes de febrer i fins a ben entrada la primavera. En terres altes, si les pluges han estat favorables la podem trobar florida també a l’estiu. A l’hora de recollir les fulles ho podem fer amb els dits. I les guardarem dins una bossa al congelador, doncs seques perden molt aroma. Si el que volem recollir és la llavor, caldrà tallar les espigues florals quan ja estiguin seques, posar-les dins una bossa de paper per que ens caigui tota la llavors al fons de la bossa.

Part comestible:

Les fulles, les flors i les llavors

Aplicacions gastronòmiques:

Al tractar-se d’una planta aromàtica i medicinal, l’haurem d’utilitzar amb compte de no passar-nos, amb dos fulletes sovint en fem prou.

Utilitzada amb discreció, aporta un sabor excel·lent, facilita la digestió dels greixos, i al ser antisèptica, mata qualsevol paràsit que pugui tenir el peix o la carn al cuinar-la. De fet, s’ha utilitzat molt en la confecció d’embotits per a conservar-los.

Acompanya molt bé a les carns més aviat greixoses com el porc, el xai o l’ànec.

A Itàlia la fan servir molt per fer la focaccia, per fer bunyols, per condimentar polenta. Amb mantega i formatge parmesà per acompanyar la pasta.

Al sud de França preparen una nutritiva sopa de sàlvia i alls, semblant a la nostra sopa d’all i farigola.

En el nord d’Europa, la sàlvia acompanya l’anguila i altres peixos blaus.

A Anglaterra és més coneguda en farcits i en el “formatge derby de sàlvia”.

També serveix per fer una deliciosa gelea d’herbes i per aromatitzar olis i vinagres.

En els arrossos que portin bolets també hi queda molt bé.

El meu avi se’n posava unes fulles dins l’ampolla de vi. Deia que així no li feia mal. Però això només era una excusa per poder-ne veure més i la meva àvia no li clavés un mastegot!

Propietats:

Va bé per fer baixar la febre en forma d’infusió, és hipoglucemiant, estimula la secreció biliar i combat les flatulències digestives.

Pels dolors de la menstruació és la millor de les herbes, al igual que per pal·liar els símptomes de la menopausa.

Les fulles netegen les dents, es tornen més blanques. A més si es te mal de queixal va molt bé mastegar fulles fresques i deixar-les en forma de bola al costat del queixal adolorit. En dos minuts ja notes millora.

En forma de col·lutori es fa servir per la inflamació de les genives i per la faringitis. En ús extern, és cicatritzant.

Clica aquí si vols veure la recepta del filet de tonyina amb tomàquet natural i sàlvia