Sabies què?

A l’antic Egipte, i a l’època greco-romana, la xicoira va ser una planta medicinal i alimentària molt important.
Hi ha moltes llegendes que parlen de la xicoira i de les seves flors blaves. N’hi ha una del folklore alemany que diu que una noia no podia deixar de plorar per al mort del seu estimat a la vora d’un camí, i de tant plorar es va convertir en la planta de la xicoira que en alemany es diu wegwort.
També expliquen que les flors blaves són una metamorfosi d’una bonica doncella que plorava buscant el seu estimat, i que per allà on passejava i deixava caure les llàgrimes, es convertien en plantes de xicoires.

Antigament la xicoira es plantava en rellotges florals, als jardins de les cases apoderades. Per que les seves flors s¡obren i es tanquen sempre a la mateixa hora. S’obren a l’alba i es tanquen al cap de 5 hores. Alguns jardiners que van observar que les fulles de la planta sempre apuntaven al nord, li van donar a la xicoira valors metafísics.

Podeu cultivar xicoies en jardineres o caixes de fusta (jo faig servir les caixes de fusta del vi) a la vostra terrassa o jardí.
A la tardor, s’arranquen les arrels, s’eliminen les barbetes i es planten en una jardinera deixant l’arrel a nivell de la terra. Es tapa la jardinera amb una capsa i es força el seu creixement. En quatre o sis setmanes els cabdells mesuraran al voltant de 20cm. Podem deixar-los créixer una mica més, lligant-los les fulles per que es conservin blancs i no amarguin. Sinó els poden recol·lectar al mateix moment de menjar-los, si els esquincem en comptes de tallar, provocarem un altre brot una mica més petit que el primer però igual de bo.

Les arrels torrades tenen un gust molt bo semblant al cafè. Al restaurant faig un gelat aromatitzat amb aquesta arrel que a tothom sorprén.

Des del segle XVII, les arrels seques, torrades i triturades, s’han fet servir en begudes. Dos segles després, Dickens va descriure a la seva revista Household Words, l’ampli cultiu que existia a Anglaterra com a substitutiu del cafè.

Cichorium intybus L.

Català:
Xicoira, xicoina, xicoia, xicoira amarga, masteguera borda.

Castellà:
Achicoria, hierba del café, almirón, amargón, ambubeya, camarroja, chicoria, ramaoya, radicha

Descripció:
És una herba anual o biennal, de vegades perenne, amb una arrel gruixuda i moltes barbes. Arran de terra es forma una roseta molt densa amb fulles que mesuren de 2 a 20 cm. de llarg i tenen un nervi central i les fulles son molt dividides a la punta, totes elles són una mica peludes al tacte. Les inflorescències són terminals en forma d’espiga de flors molt petites i compactes. Es pot confondre amb Plantago bellardii All. de fulles més enteres amb forma de punta d’espasa. Les llavors son molt petitones i de color marró. La confusió amb altres espècies de plantatge, no suposa cap problema, doncs totes són comestibles, unes amb més propietats que d’altres.

Hàbitat:
Marges de camins i carreteres, fins als 1500 metres, amb clima humit

Floració i collita:
La xicoira, comença a florir al mes de juny fins a octubre, el que ens interessa són les seves fulles, i perquè siguin tendres haurem de collir-les abans que la planta floreixi. Per collir l’arrel, ho haurem de fer a la tardor.

Part comestible:
Les fulles i les llavors, la flor també és comestible, però es tanca només agafar-la.

Aplicacions gastronòmiques:
Aquesta planta és una de les mes preuades, sobretot als Pirineus, on es troba amb les fulles de color blanc després d’haver passat l’hivern sota la neu. A terra baixa les fulles, tot i ser ben verdes, són també molt bones, les més tendres les utilitzarem amb barreges d’altres herbes per fer amanida o per substituir la popular ruca en els carpaccios, inclús queda molt bé barrejada amb galls de taronja i amanida amb vinagre d’estragó, per acompanyar carns greixoses. També podem menjar les fulles bullides, estofades en guisats, etc. Cuinades tenen un gust dolcenc molt bo semblant a les del dent de lleó.
L’arrel, tallada, dessecada i triturada, és un bon substitutiu del cafè, amb totes les propietats de la planta i sense els perjudicis del cafè. L’arrel també pot consumir-se bullida o estofada com si fos un nap quan es molt tendre, abans de la floració de la planta.

Propietats:
Les seves propietats estomacals son indiscutibles essent molt recomanada per obrir la gana. També és una planta que la recomanen medicinalment quan existeix bilis escassa, com a laxant suau, per l’estrenyiment, les llombrius intestinals, fetge congestionat, digestions lentes i dificultoses, depuració de la sang, inapetència...
També conté moltes vitamines, sobretot vitamina A i minerals, lactones sesquiterpèniques, ferro i potassi.
A l’arrel trobem inulina, que te una acció hipotensora i va molt bé pels diabètics

CLICA AQUÍ SI VOLS VEURE LA RECEPTA: COCA D'HERBES